Pel que fa a la resistència a la calor, el polipropilè (PP) supera el polietilè (PE). Normalment, el punt de fusió del polipropilè és un 40-50% més alt que el del polietilè-oscil·lant entre 160 graus i 170 graus -permet que els productes suportin l'esterilització a temperatures superiors als 100 graus i romanguin sense deformar a 150 graus en absència de força externa. A la vida diària, els envasos de polipropilè "No. 5" s'utilitzen habitualment per escalfar aliments als forns de microones (on les temperatures generalment arriben als 100-140 graus ), mentre que el polietilè no és apte per al microones-ja sigui per a recipients o pel·lícula adhesiva-a causa de la seva poca resistència a la calor. De la mateixa manera, pel que fa a les pel·lícules d'embalatge estàndard, les bosses de polietilè són les més adequades per a temperatures inferiors a 90 graus, mentre que les bosses de polipropilè poden suportar temperatures relativament més altes.
Pel que fa a la rigidesa i la resistència a la tracció, el polipropilè es caracteritza per una baixa densitat i propietats mecàniques superiors en comparació amb el polietilè, especialment per la seva excepcional rigidesa. El polipropilè competeix cada cop més amb els plàstics d'enginyeria (com PA i PC) i s'utilitza àmpliament en els sectors de l'electrònica, els electrodomèstics i l'automoció. A més, la seva alta resistència a la tracció i la seva excel·lent resistència a la flexió li han valgut el sobrenom de "plàstic resistent al plegat-"; pot suportar un milió de cicles de flexió sense blanquejar l'estrès al plec. Aquesta característica serveix com a pista per identificar els productes de polipropilè i actua com a marcador implícit per classificar-los durant el reciclatge.
Pel que fa a la resistència a baixa-temperatura, el polipropilè és inferior al polietilè. La seva resistència a l'impacte a 0 graus és només la meitat de la que té a 20 graus, mentre que el polietilè segueix sent resistent a temperatures molt més baixes; la seva temperatura de fragilitat és generalment inferior a -50 graus i pot baixar fins a -140 graus en funció de la massa molecular relativa. Per tant, si un producte està pensat per al seu ús en un entorn de baixa temperatura, el polietilè és la matèria primera preferida. Les safates que s'utilitzen per als aliments refrigerats, per exemple, solen estar fetes de polietilè.
Pel que fa a la resistència a l'envelliment, el polipropilè és inferior al polietilè. Tot i que les seves estructures moleculars són similars, la presència d'una cadena lateral de metil en el polipropilè el fa més susceptible a la degradació oxidativa causada per la llum ultraviolada i la calor. Un exemple comú de productes de polipropilè propensos a l'envelliment és la bossa teixida; L'exposició prolongada a la llum solar fa que aquestes bosses s'esquerdin fàcilment. De fet, tot i que el polietilè té una millor resistència a l'envelliment que el polipropilè, el seu rendiment en aquest sentit no és excepcional en comparació amb altres materials; la presència de traces dobles enllaços i enllaços èter a les molècules de polietilè provoca una mala resistència a la intempèrie, cosa que la fa susceptible a l'envelliment per l'exposició al sol i a la pluja.
Pel que fa a la flexibilitat, el polipropilè té una alta resistència però poca flexibilitat-o, tècnicament parlant, poca resistència als impactes. En conseqüència, la seva aplicació difereix de la del polietilè, especialment en els productes de pel·lícula; La pel·lícula de polipropilè s'utilitza més habitualment per a l'embalatge i la impressió de superfícies. Pel que fa a les canonades, el polipropilè estàndard rarament s'utilitza per si sol; en canvi, cal-polipropilè reticulat-comunament conegut com a PPR-. Com que el polipropilè normal té poca resistència a l'impacte i és propens a trencar-se, cal afegir modificadors d'impacte per a aplicacions pràctiques; per exemple, s'utilitzen additius per millorar la resistència a l'impacte en productes com els para-xocs d'automòbils.